Walden

Encara tinc dins la retina una imatge acolorida de l'interior del Walden7. Uns dies enrere vaig llegir una cita de la novel·la Walden 2, de Skinner, i se'm va obrir tot un món adormit en els meus records. Aquell edifici estrany de les rajoletes que queien, del que m'havien dit que per anar a alguns pisos havies de passar pel pis d'una altra gent. Hi vaig passar per davant dos cops al dia durant un any, però mai vaig gosar deixar l'autobús per fer-hi una visita. Una obra feta pensant en una utopia, que la manca de recursos econòmics -això em sona- va fer-la acabar en un bloc de pisos singular. Hi seguirem somiant.

Cercant l'ombra

Quan camino per les minses i torturades voreres del poble, m'entristeixo. Hi ha tantes coses per millorar... només aquestes herbetes insurrectes que s'obren pas espotàniament en alguna esquerda massa profunda em fan pensar que la vida sempre acaba obrint-se pas. Però m'indigna profundament que mentres aquestes plantes troben el seu lloc a indrets prohibits, els espais verds amb més entitat -i antiguitat- s'estiguin extingint com l'elefant blanc.