polsim d'estels

existir

2011-10-24T01:22:00.000+02:00

waw, ha passat un any des del darrer post. No és que no tingués coses a dir, passa que no tenia temps de dir-les. I fa ràbia, perquè discursos sencers creats a la dutxa, a la cuina o al coixí s'han esvaït com el fum.

Ara plou, amb força, com en l'últim dia que vaig entrar. M'adono que també em fa ràbia que el món estigui tan mal muntat, i em pregunto si la societat sabria canviar.

Com que plou tant, vaig a mirar la pluja. Això sempre ajuda.

Dies de pluja

2010-10-11T01:43:00.000+02:00

' ' ' ' '' ' ' ' ' ' ' ' ' ' ' ' '' '

' '' ' ' ' '' ' ' ' ''' ' ' ' ' ' ' '

''' '' '' ' ' ' ' ' ' ' ' ' ' ' ' ' '

És temps de canviar

2010-07-11T19:17:00.001+02:00

Que les coses han de canviar, és evident. Tothom en duu la boca plena, de canvis. Però al capdavall, ens llevem a la mateixa hora i fem les mateixes coses cada dia... on és l'esperança d'evolució? potser ja és un començar el fet de pensar-hi, de replantejar-se, de fer volar la imaginació cap al que voldríem tenir.

En aquesta societat desequilibradament patriarcal, on els drets de l'anomenat ciutadà no són més que una il·lusió, on la democràcia és un joc d'entreteniment per a adults i l'engany social és tan sublim com una llauna de cola, hem de començar a prendre decisions. No ens salvarà cap polític, ni cap president de multinacional. Cada persona ha de començar a fer els petits canvis a la seva vida i a la seva actitud.

Comencem amb aquest documental que un amic va descobrir ja fa un temps. Recordar el que ja sabem sempre ajuda.

Dol d'acàcies

2010-04-24T02:27:00.004+02:00

Pena immensa. La notícia em va arribar ahir, en el transcurs d'un assaig. Em va sotragar i vaig haver de fer un gran esforç per a seguir endavant.

No hi ha prou paraules per expressar la indignació d'un poble, ni per transmetre la tristor que produeix el saber que els pocs arbres de veritat que queden, desapareixen sota l'embat de la maquinària. Que aquell petit pulmó verd que s'albirava des del turó d'en Serra ja no el veurem. Que aquella ombra generosa que traspuava energia ha estat destruïda com si es tractés de material altament perillós.

Jo no hi entenc, d'urbanisme, ni d'enginyeria fluvial. Només sé quins llocs m'agraden i em fan ser feliç perquè són com han de ser. Jo no hi entenc, de política. Només em sembla que a la vida hem de fer un esforç per entendre'ns entre tots i viure millor. I ara, encara entenc menys res de tot això.

No he suportat mai veure tallar un arbre: les destralades em fereixen el cor, puc sentir els crits muts de la fusta sàvia que, després de tants anys per formar-se i créixer és despullada de vida. Les fotografies de les soques tallades m'han fet avergonyir de viure en aquest poble i en aquest món bàrbar. No vull passar mai més per davant de l'arbreda. O del que en queda.

notícia

algunes reaccions: des d'aquí, ahir va ser un gran dia, final (i prou!), no és això,...

Glaciació

2010-03-13T01:11:00.004+01:00

24 hores han estat suficients per comprovar la fragilitat de la nostra societat, o si més no, de la xarxa en què es sustenta. Neva, deixem de tenir electricitat i la gent passa de viure amb comoditat, a viure com a indigents. En unes hores. No tenim recursos alternatius i això ens deixa en la indefensió total. No vull ni pensar què passaria si ens sobrevingués un desastre a gran escala.

Pànic

2010-02-28T03:10:00.002+01:00

Aquest curt em recorda la dimensió desconeguda. Sempre m'agradava mirar-ho, tot i que després me'n penedia.

Alma from Rodrigo Blaas on Vimeo.

Fluxus

2009-12-12T01:21:00.003+01:00

http://www.uclm.es/artesonoro/olobofluxus.html

i per saber-ne més,

http://www.fluxus.org/

nadal, etc... (II)

2009-12-08T23:32:00.005+01:00

Al capdevall, el que et compensa de fer un esforç, és veure un somriure. En aquests moments d'empatia tant se'ns en dóna la causa o la finalitat, perquè veus que el més important és el camí que has triat i els companys de viatge que hi vas trobant. No lluitem per causes llunyanes: només cal donar un bocí de felicitat als qui tenim al costat, bocí que sovint no té cap més secret que una paraula amable.

Si fem coses plegats, ens sentim més forts. Més acompanyats. I amb això, tot sovint, és suficient.

nadal, sentiments, solidaritat...

2009-12-04T19:56:00.003+01:00

Mhm. Arriba nadal i la gent s'ha d'estovar, és el que toca. No sé perquè cal obrir la vena sentimental aquests dies, -i només aquests- quan en realitat el que es dispara és el consumisme (gens de sentiment) i les relacions socials forçades (encara pitjor). No, no vull fer una crítica d'això: també hi ha gent que espera amb il·lusió aquests dies en que es retroba amb familiars estimats.

El que m'ha tocat, avui, una mica, és el tema de les recaptacions solidàries mediatitzades. No m'havia preocupat mai massa, però aquest cap de setmana participo en un acte vinculat a la marató, i em fa pensar el com s'utilitza aquest nom per atreure gent, com la gent que hi participa es sent solidària pel fet de participar, com ens movem tants per fer coses que fariem igual sense aquest nom al darrere. El saber que hi ha una despesa de gestió altíssima i uns honoraris de col·laboradors mediàtics desmesurats em fa pensar si, nosaltres, els ciutadans humils que fem feinades increïbles a preu zero (i a sobre, il·lusionats) no estem fent una mica el passerell.

El poeta

2009-09-23T23:43:00.003+02:00

"Sonarà a romanticisme barat, però ens va consolar saber que, mentre els altres s'havien endinsat profundament en el seu son tètric, allà dalt, a la llum d'una llanterna solitària, ell estaria escrivint versos. Aques és, de fet, el moment remot i màxim, el profund recés de la nit on neixen els somnis i l'ànima, si pot, s'allibera dels dolors acumulats, s'escampa lliurement per sobre les teulades i les boires del món a la recerca de les paraules misterioses que l'endemà, ajudant a la bellesa, traspassaran el cor de les persones, induint-les a pensar en coses elevades. D'altra banda, seria possible que els poetes treballessin, posem per cas, a les deu del matí, tot just afaitats i després d'un abundant esmorzar?"

Una bola de paper, Dino Buzzati (fragment)

Setembre

2009-09-09T02:03:00.002+02:00

Setembre. Les orenetes ja han fugit, i es crea una calma especial en l'ambient, com si tothom hagués marxat, com si el poble fos buit. M'intranquil·litza extremament: alguna cosa falta i no acabo de trobar el què, però l'estiu ja s'ha acabat i amb ell les il·lusions de fer coses per a un mateix. Il·lusions de trobar un altre ordre, altres prioritats, altres maneres de ser.

Per això, el setembre és el mes de les col·lecions. Comenceu una col·lecció de cotxes en miniatura per peces, o de mobles de casa de nines, o de fascicles per aprendre idiomes. Posaran un nou ordre a la vostra vida.

Setembre. Els nens juguen al carrer esgotant fins al darrer dia abans de tornar a escola. Encara podem anar a dormir tard, encara podem fer un gelat, tot i que sense massa ganes. S'acaben els sabors favorits i no tornaran fins el proper estiu, llunyà, inabastable. Quan tornin les orenetes.

Homenatge a l'arribada a la lluna

2009-07-22T00:33:00.000+02:00

Veuillez installer Flash Player pour lire la vidéo

Le premier Lapin Crétin sur la Lune sélectionné dans Jeux Vidéo et Jeux action / aventure

Proporció, càlcul i altres foteses

2009-07-03T23:28:00.004+02:00

Vull començar per Bach, perquè és el més allunyat en en temps, i perquè a més era un home molt metòdic. S´ha de ser molt metòdic per escriure 24 preludis i fugues, un en cada tonalitat del sistema d'afinació temperat (del qual n'estava molt content, perquè tot i ser imperfecte solucionava els problemes d'afinació per als teclats, en parlarem un altre dia si cal), i així demostrar que, amb aquest sistema d'afinació, podies tocar en les 24 tonalitats (12 majors i 12 menors) existents, sense haver d'ajustar ni canviar res del teclat. El clavecí ben temperat, li va dir.

Composar, per a Bach, era com fer uns mots encreuats: si ho planifiques bé i t'estructures, després serà bufar i fer ampolles. Vull fer esment del seu llibre inacabat, l'art de la fuga (die kunst der fuge, més info, i us la podeu descarregar aquí). Sembla que ningú estava al corrent de les seves intencions amb aquesta obra, que consta de 14 fugues per ordre de dificultat. Algunes estan en rectus i després en inversus, és a dir, invertint les notes (efecte mirall) la peça sona igualment bé (tot i que és una altra). De fet, per composar una fuga has d'agafar el tema principal i posar-lo del dret, invertit, retrogradat, i sempre ha de ser bo. I a sobre, els seus contrapunts també, i quan sonen plegats, també. Això presuposa un càlcul bestial, una planificació estructural i una visió musical enorme (o visió musical o hores i hores posant notes i provant, clar). Ah, i un detallet de res: les 14 fugues estan fetes sobre el mateix tema (però són totes diferents).

Veiem doncs, que el càlcul esdevé imprescindible per a composar. Fins i tot Debussy, que deia que escrivia allò que li agradava (les sons qui me font plaisir), té estructura, té tonalitat (o modalitat), i proporció en les formes.

Saltem en el temps: escola de Viena (Schoenberg, Berg, Webern). La sèrie dodecafònica (un bon article aquí) De manera simple és: agafem els 12 sons de l'escala, els ordenem com ens sembli i amb això fem una sèrie, que retrogradarem, invertirem, transportarem, la farem servir melòdicament, en acords... De manera més real, és tot això com a justificació del que ja s'estava escrivint: és l'ordenació del que ja era un sistema, però sense postulat. Un Schoenberg amb sèrie o sense no sonarà essencialment diferent, l'estil és el seu. Si no us agrada, direu que sóna igual de malament, i si us agrada ho trobareu igualment magnífic. Él càlcul és allà només per ordenar. Potser és pels analistes.

La pregunta seria: Bartók va dibuixar ell mateix l'esquema de l'anterior post i o va deixar la feina als analistes?

El problema, amb aquestes coses, són els compositors residuals. Són aquells que agafen un sistema que els fa patxoca, i l'apliquen miserablement. Amb aquests no cal ser pietós, ells tampoc tenen cap mirament a maltractar-nos amb la inquietud que ens creen al cos: serà que no tinc capacitat per entendre-ho? -quan, en realitat, la bona música entra d'immediat, sigui quin sigui l'estil, el sistema, el càlcul o intuició que l'hagi fet nèixer.

Bartók i el nombre d'or

2009-07-02T23:58:00.006+02:00

El primer moviment de la Música per a Corda, Percussió i Celesta de Béla Bartók, és una fuga. Com a fuga, presuposa una estructura determinada, però això no és tot: la proporció àuria està expressament present en les relacions entre totes les parts.
A partir de la pàgina 13 d'aquest pdf hi trobareu una petita explicació sobre com funciona la proporció.

No obstant la relació entre la sèrie de Fibonacci i la proporció àuria no m'ha acabat de quedar clara. Sembla que s'assembla, però no és del tot exacte. Seguirem investigant!

En tot cas, val la pena escoltar l'obra i jutjar nosaltres mateixos sobre la bona proporció o no:

La veritat és que la primera frase de la fuga ja em sembla una frase de proporció magnífica, d'aquelles tipus frase desenvolupada (a, a' reducció i coda). La reducció ben bé no és tal, però la forma del fraseig té el punt culminant a lloc, o si més no, allà on esperem sentir-lo.

2009-06-03T02:10:00.003+02:00

Hi ha dies que no entens res: sembla que el món fluctua al teu voltant com una massa tèrbola, i els teus intents d'esvaïr la boira són en va. És com mirar una peixera, t'imnotitza però no aporta coneixement, perquè el moviment dels peixos en captivitat és un simple anar sense rumb.

Quin és el final d'un cercle?

Primavera

2009-04-08T02:09:00.004+02:00

Ho vaig veure en un moment casual: la televisió estava posada i unes imatges en van cridar l'atenció: -era un anunci, és clar- ja ha arribat la primavera. Què bé. Ja ens podem posar màniga curta i anar d'excursió, fer dieta, redecorar la casa amb flors fresques i treure el nòrdic del llit.

En realitat, l'optimisme primaveral és purament propagandístic: la pol·linització i les diferències brusques de temperatura ens fan rajar el nas; el canvi horari ens destarota i ens crea estrés. Segueix fent fred, però de tant en tant fa calor, i quan ens posem el jersei de llana sembla que tothom s'ha conxorxat per dur màniga curta, i que, quan ens decidim a posar-nos-la se'n va el sol i la gent duu jersei.

La primavera és dura, perquè sembla que vé el bon temps però no. Perquè ens comprem roba que encara trigarem mesos a poder estrenar, perquè el dia és més llarg però tens el mateix poc temps de sempre.

La Belle Verte

2009-03-21T00:17:00.004+01:00

M'han fet arribar una pel·lícula curiosa:
http://video.google.com/videoplay?docid=-7170118742684265402

en castellà:
http://video.google.es/videoplay?docid=6566154801807918526&hl=es

Paràlisi nocturna

2009-03-20T23:36:00.002+01:00

Un dia, vaig descobrir que a molta gent també li passa: estàs dormint, i de cop, recuperes la consciència. Però el teu cos està encara adormit, de manera que ets horriblement conscient i no pots moure ni un dit. Sovint això es dóna dins un malson i sembla que et vulguis despertar i no puguis. Vols cridar i no pots.

Si en voleu saber més, cliqueu aquí.

Relaxació

2009-03-07T00:06:00.003+01:00

Ahir a la nit, per anar a dormir, vaig empaitar un llibret qualsevol del prestatge. Tècniques de relaxació, deia. Ja m'estava bé, de fet, la meva lectura nocturna serveix per espantar els pensaments inoportuns i desconectar de la realitat.

Per relaxar-te, cal fer una activitat contrària a la de la feina. Afirma el llibret que si et passes el dia tancat en un despatx, el millor és dedicar-te al jardí quan tornes a casa, i que és el que fan tots els homes de negocis anglesos.

Cagada, penso. Ja estem. Homes. I les dones? Llavors la imaginació creadora em trasllada a una hipotètica escena de mi mateixa regant i podant les plantetes cada dia. Estimats de casa, sabeu què? és que m'he de relaxar quan torno de la feina. I ja em fareu el sopar, i m'omplireu la nevera. No oblideu rentar els plats, deixar la cuina neta, aspirar les engrunes del sopar, posar una rentadora i estendre-la, planxar la roba que ja està seca, recollir les joguines, els coixins del sofà, i fer una fregadeta al terra abans d'anar a dormir, que així demà ens aixecarem de bon humor. Jo, després de sopar he de fer una mica de relaxació, que si no no puc dormir bé.

Doncs el llibret aquest no em va relaxar gens. Em va sublevar. I aquesta nit no sé què llegir, ara.

Obstacles habituals

2009-01-15T01:12:00.002+01:00

La vida és dura... -mítica frase- i no podem lluitar contra el vent. Però es fa el que es pot, oi?

Brisingr!

2009-01-10T00:54:00.003+01:00

La Marieta alça la seva espasa i crida amb veu alta i clara: brisingr! però l'espasa no s'encèn, i ni tan sols dóna senyals de màgia ni cap altra característica especial. Tantes hores d'entrenament, tantes jornades d'entrega a l'estudi del llenguatge antic, i ara, la Marieta se sent incapaç de traspassar el mur de la seva ment. Abatuda, abaixa el ganivet de la mantega i segueix esmorzant, que el dia serà llarg.

Estrés nadalenc

2008-12-19T01:07:00.005+01:00

Avui ha estat un dia llarg, llarg, d'aquells en què les hores passen sense dir-t'ho: tot ha començat quan el nen ha fet volar pel terra de la cuina l'arròs del dinar. Pacientment, l'alliçono a no tornar-hi, netejo l'arròs del terra, de la pica, de les soles de les sabates i finalment del cul de cassó, per tornar-lo a cuinar de nou. D'això he après una cosa; que quan et cau tot un dinar pel terra és com esmicolar un got de vidre: passaran les setmanes i encara trobaràs restes adherides per art de màgia a racons inverosímils.

Amb roba neta, em disposo a anar a treballar. Avui m'he d'endur un pessebre pels nens, perquè faran cagar el tió -i el pessebre és el lloc estratègic on anar mentres el tió fa les feines- . Diumenge en vaig fer un de plastilina, moníssim, adient per a la iconologia infantil i, si més no, personalitzat. Horroritzada, comprovo que la túnica de Sant Josep està esquerdada, li han caigut les mans i un floc de barba, i la Mare de Déu ha perdut un rínxol. Cerco desesperadament un pessebre d'emergència per la casa, i, en aquesta desesperació acabo corrent a l'únic basar xinès que no tanca al migdia. Descobreixo el temple del pessebre. Malauradament, totes les figures són bòrnies o tenen la boca en llocs estranys. Segur que els àngels tenen aquesta cara de patiment? m'enduc el naixement més discret, amb les figuretes amagades sota una teuladeta. Amb un bri de sort no se les miraran gaire...

Quan arribo, el situo en un lloc present però no descaradament visible. Hi és, però com si no. És com si pensés: Senyor, perdoneu-me per posar un pessebre tan poc digne de Vós, però en realitat penso: nens, perdoneu-me per posar un pessebre de dos euros amb setanta.

Quan s'acaba la jornada, el pessebret ha fet la seva funció. Torno a casa corrents pel carrer, avui he acabat un pèl tard. Un cop a casa, agraeixo que el meu fill encara no acabi de tenir clara la mecànica del Nadal i les seves lleis, hàbits i costums. Ja tindrem temps.

Nit d'hivern

2008-12-02T00:15:00.005+01:00

Fred. Vent. Nit terrible, d'aquelles que agraeixes tenir un sostre. Penso en la infància, quan la Tramuntana implacable s'escolava per totes les escletxes de la finestra que tenia just a sobre el llit, i m'amagava sota piles de coxins i mantes. No ho enyoro.

Piscina municipal...?

2008-11-06T01:31:00.003+01:00

No us passa que, de vegades, el vostre entorn es rebel·la? Com diumenge passat: no podia tornar a casa sense fer-me un bany. I en aquests moments surrealistes sempre penso que no pot ser veritat que coses tan òbvies no funcionin. Respiro fons, intento conciliar-me amb l'urbanisme maldestre i faig un passeig llarg, que avui ja m'he dutxat.

Tots tenim alguna il·lusió

2008-10-24T01:03:00.000+02:00

Temps llunyà

2008-10-22T01:46:00.006+02:00

Els colors de la pedra,

alguna palmera.

Flors secretes i passatges.

Ara sou lluny,

tan lluny del meu abast

que el record vostre sembla més aviat un somni.

Cerco en va
aquell estiu que s'ensumava en l'aire,
perdut
en els dies freds que vindran
i s'enduran
la musiqueta lleu dels petits moments.

Corals a Malgrat

2008-10-04T00:22:00.002+02:00

Un any més, a Malgrat tenim el festival coral.

El primer any, va ser apocalíptic: es va organitzar de la mateixa manera que el festival de bandes. El resultat, una munió de corals participants d'Itàlia i Holanda -llocs on, curiosament, alguna agència de viatges hi tenia el negoci- que venien a fer turisme, i de pas, cantar en un concurs. No cal dir que el nivell de les corals era, no baix, sinó avorridíssim. Fins i tot algunes cantaven acompanyades d'un reproductor de cd.

El jurat, havia estat proposat per la Federació Catalana d'Entitats Corals, i era professional. Van deixar molt premis deserts.

L'any passat, el concurs es va difondre com a seriós. Va ser difós per les federacions catalanes, i es van presentar moltes corals i de bon nivell, dins del que tenim al país. El jurat -el mateix- no va triar el millor del que hi havia: senzillament va posar un llistó a nivell internacional (i no es diu "festival internacional"?). Va repartir més premis, però també en va deixar algun de desert. Va haver-hi cert enrenou i malestar entre els participants.

I enguany, han decidit canviar el jurat. Que segueix sent professional, però amb la consciència que el concurs, malgrat dir-se internacional, no serà d'aquest nivell. Però... les federacions -o qui sigui- no han fet la feina i no s'ha difós en absolut el concurs. Resultat: 4 corals participants. Com que hi ha més premis a repartir que participants, no voldria estar a la pell del jurat...facin el que facin enguany, estarà mal vist.

És una llàstima. Perquè els concursos corals, a Catalunya, porten molta gent i molta vida als pobles (mireu Cantonigròs). No sé perquè aquesta mania de fer venir corals estrangeres. O sí ho sé: és l'ombra de les agències de viatges i els hotelers malgratencs.

Quan les coses es fan per un bé cultural, i no econòmic, és quan tenen èxit.

Plou

2008-09-26T01:56:00.002+02:00

Una gota, dues, tres. El concert comença fluixet espetegant al terra, als vidres, a les fulles dels arbres dels patis. Poc a poc el doll d'aigua s'incrementa i cruix com el foc virolent, i ens neteja els carrers i les ànimes eixutes, ens regenera, ens deixa omplir els pulmons d'olor de pluja i de terra humida. Sóc feliç. És un instant petit, però viure és tenir instants com aquest.

Sopar per a la reflexió

2008-09-03T01:14:00.007+02:00

Fixa't bé -em dic a mí mateixa- quantes mans i quanta voluntat per organitzar el sopar d'aniversari de la moguda de l'Arbreda. Que un poble s'uneixi per treballar i col·laborar plegats en una tasca que no aporta benefici econòmic a ningú, és admirable. I penso: totes aquestes persones són les que es preocupen pel seu entorn, tenen estimació per la seva vila i treballen desinteressadament per les causes que consideren justes. Per contra, es dóna per entès que aquestes persones no són votants del poder que representa ara el poble.

I arribo a la conclusió -durament nefasta- que els votants que han portat al capdemunt del nostre govern als polítics -o el que siguin- actuals, no són els que es preocupen de les coses, sinó els qui se'n foten de tot. I que els rebels bons que, a les pel·lis sempre guanyen -per simpàtics- a la realitat són una vegada i una altra engolits pel l'Imperi, negre i obscur.

Walden

2008-08-18T20:45:00.007+02:00

Encara tinc dins la retina una imatge acolorida de l'interior del Walden7. Uns dies enrere vaig llegir una cita de la novel·la Walden 2, de Skinner, i se'm va obrir tot un món adormit en els meus records. Aquell edifici estrany de les rajoletes que queien, del que m'havien dit que per anar a alguns pisos havies de passar pel pis d'una altra gent. Hi vaig passar per davant dos cops al dia durant un any, però mai vaig gosar deixar l'autobús per fer-hi una visita. Una obra feta pensant en una utopia, que la manca de recursos econòmics -això em sona- va fer-la acabar en un bloc de pisos singular. Hi seguirem somiant.

Cercant l'ombra

2008-08-02T01:44:00.004+02:00

Quan camino per les minses i torturades voreres del poble, m'entristeixo. Hi ha tantes coses per millorar... només aquestes herbetes insurrectes que s'obren pas espotàniament en alguna esquerda massa profunda em fan pensar que la vida sempre acaba obrint-se pas. Però m'indigna profundament que mentres aquestes plantes troben el seu lloc a indrets prohibits, els espais verds amb més entitat -i antiguitat- s'estiguin extingint com l'elefant blanc.

somnis

2008-07-23T00:14:00.003+02:00

A tots ens passa, sovint, que somiem amb espais o situacions del nostre passat, que ja no existeixen com a tals però en algun moment van crear amplis lligams amb la nostra vida. Jo sovint somio amb l'escola de l'infància, o amb indrets on havia jugat que ara són blocs de pisos. Els passadissos llargs i les cases amb habitacions tancades que hom no recorda tenir també em són recurrents. N'hi ha que pensen que els somnis són premonitoris; d'altres, que són bocins del passat on hi tenim alguna cosa pendent de resoldre. En tot cas, el somni deixa tot sovint un regust d'estranya familiaritat que pot trigar dies a passar.

beceroles

2008-07-21T12:29:00.001+02:00

Una nit xafogosa, sense ni un bri d'aire, em porta fins a llargues hores donant a llum aquest bloc. L'endemà hi torno: ara ja és aquí i caldrà nodrir-lo i fer-lo créixer. No tinc cap interès a donar-li forma concreta, el bloc és una extensió d'un mateix on abocar tot allò que d'altre manera no saps donar. Si els deixes fer, creixen sols. Només has de ser-hi, quan et necessiten.