dissabte, 24 d’abril de 2010

Dol d'acàcies


Pena immensa. La notícia em va arribar ahir, en el transcurs d'un assaig. Em va sotragar i vaig haver de fer un gran esforç per a seguir endavant.
No hi ha prou paraules per expressar la indignació d'un poble, ni per transmetre la tristor que produeix el saber que els pocs arbres de veritat que queden, desapareixen sota l'embat de la maquinària. Que aquell petit pulmó verd que s'albirava des del turó d'en Serra ja no el veurem. Que aquella ombra generosa que traspuava energia ha estat destruïda com si es tractés de material altament perillós.

Jo no hi entenc, d'urbanisme, ni d'enginyeria fluvial. Només sé quins llocs m'agraden i em fan ser feliç perquè són com han de ser. Jo no hi entenc, de política. Només em sembla que a la vida hem de fer un esforç per entendre'ns entre tots i viure millor. I ara, encara entenc menys res de tot això.

No he suportat mai veure tallar un arbre: les destralades em fereixen el cor, puc sentir els crits muts de la fusta sàvia que, després de tants anys per formar-se i créixer és despullada de vida. Les fotografies de les soques tallades m'han fet avergonyir de viure en aquest poble i en aquest món bàrbar. No vull passar mai més per davant de l'arbreda. O del que en queda.




La versió de la infància

La versió original