dimecres, 22 de juliol de 2009

Homenatge a l'arribada a la lluna

Veuillez installer Flash Player pour lire la vidéo

divendres, 3 de juliol de 2009

Proporció, càlcul i altres foteses

Vull començar per Bach, perquè és el més allunyat en en temps, i perquè a més era un home molt metòdic. S´ha de ser molt metòdic per escriure 24 preludis i fugues, un en cada tonalitat del sistema d'afinació temperat (del qual n'estava molt content, perquè tot i ser imperfecte solucionava els problemes d'afinació per als teclats, en parlarem un altre dia si cal), i així demostrar que, amb aquest sistema d'afinació, podies tocar en les 24 tonalitats (12 majors i 12 menors) existents, sense haver d'ajustar ni canviar res del teclat. El clavecí ben temperat, li va dir.
Composar, per a Bach, era com fer uns mots encreuats: si ho planifiques bé i t'estructures, després serà bufar i fer ampolles. Vull fer esment del seu llibre inacabat, l'art de la fuga (die kunst der fuge, més info, i us la podeu descarregar aquí). Sembla que ningú estava al corrent de les seves intencions amb aquesta obra, que consta de 14 fugues per ordre de dificultat. Algunes estan en rectus i després en inversus, és a dir, invertint les notes (efecte mirall) la peça sona igualment bé (tot i que és una altra). De fet, per composar una fuga has d'agafar el tema principal i posar-lo del dret, invertit, retrogradat, i sempre ha de ser bo. I a sobre, els seus contrapunts també, i quan sonen plegats, també. Això presuposa un càlcul bestial, una planificació estructural i una visió musical enorme (o visió musical o hores i hores posant notes i provant, clar). Ah, i un detallet de res: les 14 fugues estan fetes sobre el mateix tema (però són totes diferents).
Veiem doncs, que el càlcul esdevé imprescindible per a composar. Fins i tot Debussy, que deia que escrivia allò que li agradava (les sons qui me font plaisir), té estructura, té tonalitat (o modalitat), i proporció en les formes.
Saltem en el temps: escola de Viena (Schoenberg, Berg, Webern). La sèrie dodecafònica (un bon article aquí) De manera simple és: agafem els 12 sons de l'escala, els ordenem com ens sembli i amb això fem una sèrie, que retrogradarem, invertirem, transportarem, la farem servir melòdicament, en acords... De manera més real, és tot això com a justificació del que ja s'estava escrivint: és l'ordenació del que ja era un sistema, però sense postulat. Un Schoenberg amb sèrie o sense no sonarà essencialment diferent, l'estil és el seu. Si no us agrada, direu que sóna igual de malament, i si us agrada ho trobareu igualment magnífic. Él càlcul és allà només per ordenar. Potser és pels analistes.
La pregunta seria: Bartók va dibuixar ell mateix l'esquema de l'anterior post i o va deixar la feina als analistes?
El problema, amb aquestes coses, són els compositors residuals. Són aquells que agafen un sistema que els fa patxoca, i l'apliquen miserablement. Amb aquests no cal ser pietós, ells tampoc tenen cap mirament a maltractar-nos amb la inquietud que ens creen al cos: serà que no tinc capacitat per entendre-ho? -quan, en realitat, la bona música entra d'immediat, sigui quin sigui l'estil, el sistema, el càlcul o intuició que l'hagi fet nèixer.

dijous, 2 de juliol de 2009

Bartók i el nombre d'or

El primer moviment de la Música per a Corda, Percussió i Celesta de Béla Bartók, és una fuga. Com a fuga, presuposa una estructura determinada, però això no és tot: la proporció àuria està expressament present en les relacions entre totes les parts.
A partir de la pàgina 13 d'aquest pdf hi trobareu una petita explicació sobre com funciona la proporció.

No obstant la relació entre la sèrie de Fibonacci i la proporció àuria no m'ha acabat de quedar clara. Sembla que s'assembla, però no és del tot exacte. Seguirem investigant!

En tot cas, val la pena escoltar l'obra i jutjar nosaltres mateixos sobre la bona proporció o no:



La veritat és que la primera frase de la fuga ja em sembla una frase de proporció magnífica, d'aquelles tipus frase desenvolupada (a, a' reducció i coda). La reducció ben bé no és tal, però la forma del fraseig té el punt culminant a lloc, o si més no, allà on esperem sentir-lo.

La versió de la infància

La versió original