dissabte, 12 de desembre de 2009

dimarts, 8 de desembre de 2009

nadal, etc... (II)

Al capdevall, el que et compensa de fer un esforç, és veure un somriure. En aquests moments d'empatia tant se'ns en dóna la causa o la finalitat, perquè veus que el més important és el camí que has triat i els companys de viatge que hi vas trobant. No lluitem per causes llunyanes: només cal donar un bocí de felicitat als qui tenim al costat, bocí que sovint no té cap més secret que una paraula amable.
Si fem coses plegats, ens sentim més forts. Més acompanyats. I amb això, tot sovint, és suficient.

divendres, 4 de desembre de 2009

nadal, sentiments, solidaritat...

Mhm. Arriba nadal i la gent s'ha d'estovar, és el que toca. No sé perquè cal obrir la vena sentimental aquests dies, -i només aquests- quan en realitat el que es dispara és el consumisme (gens de sentiment) i les relacions socials forçades (encara pitjor). No, no vull fer una crítica d'això: també hi ha gent que espera amb il·lusió aquests dies en que es retroba amb familiars estimats.
El que m'ha tocat, avui, una mica, és el tema de les recaptacions solidàries mediatitzades. No m'havia preocupat mai massa, però aquest cap de setmana participo en un acte vinculat a la marató, i em fa pensar el com s'utilitza aquest nom per atreure gent, com la gent que hi participa es sent solidària pel fet de participar, com ens movem tants per fer coses que fariem igual sense aquest nom al darrere. El saber que hi ha una despesa de gestió altíssima i uns honoraris de col·laboradors mediàtics desmesurats em fa pensar si, nosaltres, els ciutadans humils que fem feinades increïbles a preu zero (i a sobre, il·lusionats) no estem fent una mica el passerell.

dimecres, 23 de setembre de 2009

El poeta

"Sonarà a romanticisme barat, però ens va consolar saber que, mentre els altres s'havien endinsat profundament en el seu son tètric, allà dalt, a la llum d'una llanterna solitària, ell estaria escrivint versos. Aques és, de fet, el moment remot i màxim, el profund recés de la nit on neixen els somnis i l'ànima, si pot, s'allibera dels dolors acumulats, s'escampa lliurement per sobre les teulades i les boires del món a la recerca de les paraules misterioses que l'endemà, ajudant a la bellesa, traspassaran el cor de les persones, induint-les a pensar en coses elevades. D'altra banda, seria possible que els poetes treballessin, posem per cas, a les deu del matí, tot just afaitats i després d'un abundant esmorzar?"
Una bola de paper, Dino Buzzati (fragment)

dimecres, 9 de setembre de 2009

Setembre

Setembre. Les orenetes ja han fugit, i es crea una calma especial en l'ambient, com si tothom hagués marxat, com si el poble fos buit. M'intranquil·litza extremament: alguna cosa falta i no acabo de trobar el què, però l'estiu ja s'ha acabat i amb ell les il·lusions de fer coses per a un mateix. Il·lusions de trobar un altre ordre, altres prioritats, altres maneres de ser.
Per això, el setembre és el mes de les col·lecions. Comenceu una col·lecció de cotxes en miniatura per peces, o de mobles de casa de nines, o de fascicles per aprendre idiomes. Posaran un nou ordre a la vostra vida.
Setembre. Els nens juguen al carrer esgotant fins al darrer dia abans de tornar a escola. Encara podem anar a dormir tard, encara podem fer un gelat, tot i que sense massa ganes. S'acaben els sabors favorits i no tornaran fins el proper estiu, llunyà, inabastable. Quan tornin les orenetes.

dimecres, 22 de juliol de 2009

Homenatge a l'arribada a la lluna

Veuillez installer Flash Player pour lire la vidéo

divendres, 3 de juliol de 2009

Proporció, càlcul i altres foteses

Vull començar per Bach, perquè és el més allunyat en en temps, i perquè a més era un home molt metòdic. S´ha de ser molt metòdic per escriure 24 preludis i fugues, un en cada tonalitat del sistema d'afinació temperat (del qual n'estava molt content, perquè tot i ser imperfecte solucionava els problemes d'afinació per als teclats, en parlarem un altre dia si cal), i així demostrar que, amb aquest sistema d'afinació, podies tocar en les 24 tonalitats (12 majors i 12 menors) existents, sense haver d'ajustar ni canviar res del teclat. El clavecí ben temperat, li va dir.
Composar, per a Bach, era com fer uns mots encreuats: si ho planifiques bé i t'estructures, després serà bufar i fer ampolles. Vull fer esment del seu llibre inacabat, l'art de la fuga (die kunst der fuge, més info, i us la podeu descarregar aquí). Sembla que ningú estava al corrent de les seves intencions amb aquesta obra, que consta de 14 fugues per ordre de dificultat. Algunes estan en rectus i després en inversus, és a dir, invertint les notes (efecte mirall) la peça sona igualment bé (tot i que és una altra). De fet, per composar una fuga has d'agafar el tema principal i posar-lo del dret, invertit, retrogradat, i sempre ha de ser bo. I a sobre, els seus contrapunts també, i quan sonen plegats, també. Això presuposa un càlcul bestial, una planificació estructural i una visió musical enorme (o visió musical o hores i hores posant notes i provant, clar). Ah, i un detallet de res: les 14 fugues estan fetes sobre el mateix tema (però són totes diferents).
Veiem doncs, que el càlcul esdevé imprescindible per a composar. Fins i tot Debussy, que deia que escrivia allò que li agradava (les sons qui me font plaisir), té estructura, té tonalitat (o modalitat), i proporció en les formes.
Saltem en el temps: escola de Viena (Schoenberg, Berg, Webern). La sèrie dodecafònica (un bon article aquí) De manera simple és: agafem els 12 sons de l'escala, els ordenem com ens sembli i amb això fem una sèrie, que retrogradarem, invertirem, transportarem, la farem servir melòdicament, en acords... De manera més real, és tot això com a justificació del que ja s'estava escrivint: és l'ordenació del que ja era un sistema, però sense postulat. Un Schoenberg amb sèrie o sense no sonarà essencialment diferent, l'estil és el seu. Si no us agrada, direu que sóna igual de malament, i si us agrada ho trobareu igualment magnífic. Él càlcul és allà només per ordenar. Potser és pels analistes.
La pregunta seria: Bartók va dibuixar ell mateix l'esquema de l'anterior post i o va deixar la feina als analistes?
El problema, amb aquestes coses, són els compositors residuals. Són aquells que agafen un sistema que els fa patxoca, i l'apliquen miserablement. Amb aquests no cal ser pietós, ells tampoc tenen cap mirament a maltractar-nos amb la inquietud que ens creen al cos: serà que no tinc capacitat per entendre-ho? -quan, en realitat, la bona música entra d'immediat, sigui quin sigui l'estil, el sistema, el càlcul o intuició que l'hagi fet nèixer.

dijous, 2 de juliol de 2009

Bartók i el nombre d'or

El primer moviment de la Música per a Corda, Percussió i Celesta de Béla Bartók, és una fuga. Com a fuga, presuposa una estructura determinada, però això no és tot: la proporció àuria està expressament present en les relacions entre totes les parts.
A partir de la pàgina 13 d'aquest pdf hi trobareu una petita explicació sobre com funciona la proporció.

No obstant la relació entre la sèrie de Fibonacci i la proporció àuria no m'ha acabat de quedar clara. Sembla que s'assembla, però no és del tot exacte. Seguirem investigant!

En tot cas, val la pena escoltar l'obra i jutjar nosaltres mateixos sobre la bona proporció o no:



La veritat és que la primera frase de la fuga ja em sembla una frase de proporció magnífica, d'aquelles tipus frase desenvolupada (a, a' reducció i coda). La reducció ben bé no és tal, però la forma del fraseig té el punt culminant a lloc, o si més no, allà on esperem sentir-lo.

dimecres, 3 de juny de 2009

Hi ha dies que no entens res: sembla que el món fluctua al teu voltant com una massa tèrbola, i els teus intents d'esvaïr la boira són en va. És com mirar una peixera, t'imnotitza però no aporta coneixement, perquè el moviment dels peixos en captivitat és un simple anar sense rumb.
Quin és el final d'un cercle?

dimecres, 8 d’abril de 2009

Primavera


Ho vaig veure en un moment casual: la televisió estava posada i unes imatges en van cridar l'atenció: -era un anunci, és clar- ja ha arribat la primavera. Què bé. Ja ens podem posar màniga curta i anar d'excursió, fer dieta, redecorar la casa amb flors fresques i treure el nòrdic del llit.


En realitat, l'optimisme primaveral és purament propagandístic: la pol·linització i les diferències brusques de temperatura ens fan rajar el nas; el canvi horari ens destarota i ens crea estrés. Segueix fent fred, però de tant en tant fa calor, i quan ens posem el jersei de llana sembla que tothom s'ha conxorxat per dur màniga curta, i que, quan ens decidim a posar-nos-la se'n va el sol i la gent duu jersei.


La primavera és dura, perquè sembla que vé el bon temps però no. Perquè ens comprem roba que encara trigarem mesos a poder estrenar, perquè el dia és més llarg però tens el mateix poc temps de sempre.

dissabte, 21 de març de 2009

divendres, 20 de març de 2009

Paràlisi nocturna


Un dia, vaig descobrir que a molta gent també li passa: estàs dormint, i de cop, recuperes la consciència. Però el teu cos està encara adormit, de manera que ets horriblement conscient i no pots moure ni un dit. Sovint això es dóna dins un malson i sembla que et vulguis despertar i no puguis. Vols cridar i no pots.

Si en voleu saber més, cliqueu aquí.

dissabte, 7 de març de 2009

Relaxació


Ahir a la nit, per anar a dormir, vaig empaitar un llibret qualsevol del prestatge. Tècniques de relaxació, deia. Ja m'estava bé, de fet, la meva lectura nocturna serveix per espantar els pensaments inoportuns i desconectar de la realitat.


Per relaxar-te, cal fer una activitat contrària a la de la feina. Afirma el llibret que si et passes el dia tancat en un despatx, el millor és dedicar-te al jardí quan tornes a casa, i que és el que fan tots els homes de negocis anglesos.


Cagada, penso. Ja estem. Homes. I les dones? Llavors la imaginació creadora em trasllada a una hipotètica escena de mi mateixa regant i podant les plantetes cada dia. Estimats de casa, sabeu què? és que m'he de relaxar quan torno de la feina. I ja em fareu el sopar, i m'omplireu la nevera. No oblideu rentar els plats, deixar la cuina neta, aspirar les engrunes del sopar, posar una rentadora i estendre-la, planxar la roba que ja està seca, recollir les joguines, els coixins del sofà, i fer una fregadeta al terra abans d'anar a dormir, que així demà ens aixecarem de bon humor. Jo, després de sopar he de fer una mica de relaxació, que si no no puc dormir bé.


Doncs el llibret aquest no em va relaxar gens. Em va sublevar. I aquesta nit no sé què llegir, ara.

dijous, 15 de gener de 2009

Obstacles habituals

La vida és dura... -mítica frase- i no podem lluitar contra el vent. Però es fa el que es pot, oi?

dissabte, 10 de gener de 2009

Brisingr!


La Marieta alça la seva espasa i crida amb veu alta i clara: brisingr! però l'espasa no s'encèn, i ni tan sols dóna senyals de màgia ni cap altra característica especial. Tantes hores d'entrenament, tantes jornades d'entrega a l'estudi del llenguatge antic, i ara, la Marieta se sent incapaç de traspassar el mur de la seva ment. Abatuda, abaixa el ganivet de la mantega i segueix esmorzant, que el dia serà llarg.

La versió de la infància

La versió original