divendres, 19 de desembre de 2008

Estrés nadalenc


Avui ha estat un dia llarg, llarg, d'aquells en què les hores passen sense dir-t'ho: tot ha començat quan el nen ha fet volar pel terra de la cuina l'arròs del dinar. Pacientment, l'alliçono a no tornar-hi, netejo l'arròs del terra, de la pica, de les soles de les sabates i finalment del cul de cassó, per tornar-lo a cuinar de nou. D'això he après una cosa; que quan et cau tot un dinar pel terra és com esmicolar un got de vidre: passaran les setmanes i encara trobaràs restes adherides per art de màgia a racons inverosímils.

Amb roba neta, em disposo a anar a treballar. Avui m'he d'endur un pessebre pels nens, perquè faran cagar el tió -i el pessebre és el lloc estratègic on anar mentres el tió fa les feines- . Diumenge en vaig fer un de plastilina, moníssim, adient per a la iconologia infantil i, si més no, personalitzat. Horroritzada, comprovo que la túnica de Sant Josep està esquerdada, li han caigut les mans i un floc de barba, i la Mare de Déu ha perdut un rínxol. Cerco desesperadament un pessebre d'emergència per la casa, i, en aquesta desesperació acabo corrent a l'únic basar xinès que no tanca al migdia. Descobreixo el temple del pessebre. Malauradament, totes les figures són bòrnies o tenen la boca en llocs estranys. Segur que els àngels tenen aquesta cara de patiment? m'enduc el naixement més discret, amb les figuretes amagades sota una teuladeta. Amb un bri de sort no se les miraran gaire...

Quan arribo, el situo en un lloc present però no descaradament visible. Hi és, però com si no. És com si pensés: Senyor, perdoneu-me per posar un pessebre tan poc digne de Vós, però en realitat penso: nens, perdoneu-me per posar un pessebre de dos euros amb setanta.

Quan s'acaba la jornada, el pessebret ha fet la seva funció. Torno a casa corrents pel carrer, avui he acabat un pèl tard. Un cop a casa, agraeixo que el meu fill encara no acabi de tenir clara la mecànica del Nadal i les seves lleis, hàbits i costums. Ja tindrem temps.

dimarts, 2 de desembre de 2008

Nit d'hivern

Fred. Vent. Nit terrible, d'aquelles que agraeixes tenir un sostre. Penso en la infància, quan la Tramuntana implacable s'escolava per totes les escletxes de la finestra que tenia just a sobre el llit, i m'amagava sota piles de coxins i mantes. No ho enyoro.

La versió de la infància

La versió original