divendres, 19 de desembre de 2008

Estrés nadalenc


Avui ha estat un dia llarg, llarg, d'aquells en què les hores passen sense dir-t'ho: tot ha començat quan el nen ha fet volar pel terra de la cuina l'arròs del dinar. Pacientment, l'alliçono a no tornar-hi, netejo l'arròs del terra, de la pica, de les soles de les sabates i finalment del cul de cassó, per tornar-lo a cuinar de nou. D'això he après una cosa; que quan et cau tot un dinar pel terra és com esmicolar un got de vidre: passaran les setmanes i encara trobaràs restes adherides per art de màgia a racons inverosímils.

Amb roba neta, em disposo a anar a treballar. Avui m'he d'endur un pessebre pels nens, perquè faran cagar el tió -i el pessebre és el lloc estratègic on anar mentres el tió fa les feines- . Diumenge en vaig fer un de plastilina, moníssim, adient per a la iconologia infantil i, si més no, personalitzat. Horroritzada, comprovo que la túnica de Sant Josep està esquerdada, li han caigut les mans i un floc de barba, i la Mare de Déu ha perdut un rínxol. Cerco desesperadament un pessebre d'emergència per la casa, i, en aquesta desesperació acabo corrent a l'únic basar xinès que no tanca al migdia. Descobreixo el temple del pessebre. Malauradament, totes les figures són bòrnies o tenen la boca en llocs estranys. Segur que els àngels tenen aquesta cara de patiment? m'enduc el naixement més discret, amb les figuretes amagades sota una teuladeta. Amb un bri de sort no se les miraran gaire...

Quan arribo, el situo en un lloc present però no descaradament visible. Hi és, però com si no. És com si pensés: Senyor, perdoneu-me per posar un pessebre tan poc digne de Vós, però en realitat penso: nens, perdoneu-me per posar un pessebre de dos euros amb setanta.

Quan s'acaba la jornada, el pessebret ha fet la seva funció. Torno a casa corrents pel carrer, avui he acabat un pèl tard. Un cop a casa, agraeixo que el meu fill encara no acabi de tenir clara la mecànica del Nadal i les seves lleis, hàbits i costums. Ja tindrem temps.

dimarts, 2 de desembre de 2008

Nit d'hivern

Fred. Vent. Nit terrible, d'aquelles que agraeixes tenir un sostre. Penso en la infància, quan la Tramuntana implacable s'escolava per totes les escletxes de la finestra que tenia just a sobre el llit, i m'amagava sota piles de coxins i mantes. No ho enyoro.

dijous, 6 de novembre de 2008

Piscina municipal...?

No us passa que, de vegades, el vostre entorn es rebel·la? Com diumenge passat: no podia tornar a casa sense fer-me un bany. I en aquests moments surrealistes sempre penso que no pot ser veritat que coses tan òbvies no funcionin. Respiro fons, intento conciliar-me amb l'urbanisme maldestre i faig un passeig llarg, que avui ja m'he dutxat.

divendres, 24 d’octubre de 2008

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Temps llunyà


Els colors de la pedra,
alguna palmera.
Flors secretes i passatges.
Ara sou lluny,
tan lluny del meu abast
que el record vostre sembla més aviat un somni.


Cerco en va
aquell estiu que s'ensumava en l'aire,
perdut
en els dies freds que vindran
i s'enduran
la musiqueta lleu dels petits moments.

dissabte, 4 d’octubre de 2008

Corals a Malgrat

Un any més, a Malgrat tenim el festival coral.
El primer any, va ser apocalíptic: es va organitzar de la mateixa manera que el festival de bandes. El resultat, una munió de corals participants d'Itàlia i Holanda -llocs on, curiosament, alguna agència de viatges hi tenia el negoci- que venien a fer turisme, i de pas, cantar en un concurs. No cal dir que el nivell de les corals era, no baix, sinó avorridíssim. Fins i tot algunes cantaven acompanyades d'un reproductor de cd.
El jurat, havia estat proposat per la Federació Catalana d'Entitats Corals, i era professional. Van deixar molt premis deserts.
L'any passat, el concurs es va difondre com a seriós. Va ser difós per les federacions catalanes, i es van presentar moltes corals i de bon nivell, dins del que tenim al país. El jurat -el mateix- no va triar el millor del que hi havia: senzillament va posar un llistó a nivell internacional (i no es diu "festival internacional"?). Va repartir més premis, però també en va deixar algun de desert. Va haver-hi cert enrenou i malestar entre els participants.
I enguany, han decidit canviar el jurat. Que segueix sent professional, però amb la consciència que el concurs, malgrat dir-se internacional, no serà d'aquest nivell. Però... les federacions -o qui sigui- no han fet la feina i no s'ha difós en absolut el concurs. Resultat: 4 corals participants. Com que hi ha més premis a repartir que participants, no voldria estar a la pell del jurat...facin el que facin enguany, estarà mal vist.
És una llàstima. Perquè els concursos corals, a Catalunya, porten molta gent i molta vida als pobles (mireu Cantonigròs). No sé perquè aquesta mania de fer venir corals estrangeres. O sí ho sé: és l'ombra de les agències de viatges i els hotelers malgratencs.
Quan les coses es fan per un bé cultural, i no econòmic, és quan tenen èxit.

divendres, 26 de setembre de 2008

Plou


Una gota, dues, tres. El concert comença fluixet espetegant al terra, als vidres, a les fulles dels arbres dels patis. Poc a poc el doll d'aigua s'incrementa i cruix com el foc virolent, i ens neteja els carrers i les ànimes eixutes, ens regenera, ens deixa omplir els pulmons d'olor de pluja i de terra humida. Sóc feliç. És un instant petit, però viure és tenir instants com aquest.

dimecres, 3 de setembre de 2008

Sopar per a la reflexió

Fixa't bé -em dic a mí mateixa- quantes mans i quanta voluntat per organitzar el sopar d'aniversari de la moguda de l'Arbreda. Que un poble s'uneixi per treballar i col·laborar plegats en una tasca que no aporta benefici econòmic a ningú, és admirable. I penso: totes aquestes persones són les que es preocupen pel seu entorn, tenen estimació per la seva vila i treballen desinteressadament per les causes que consideren justes. Per contra, es dóna per entès que aquestes persones no són votants del poder que representa ara el poble.

I arribo a la conclusió -durament nefasta- que els votants que han portat al capdemunt del nostre govern als polítics -o el que siguin- actuals, no són els que es preocupen de les coses, sinó els qui se'n foten de tot. I que els rebels bons que, a les pel·lis sempre guanyen -per simpàtics- a la realitat són una vegada i una altra engolits pel l'Imperi, negre i obscur.

dilluns, 18 d’agost de 2008

Walden



Encara tinc dins la retina una imatge acolorida de l'interior del Walden7. Uns dies enrere vaig llegir una cita de la novel·la Walden 2, de Skinner, i se'm va obrir tot un món adormit en els meus records. Aquell edifici estrany de les rajoletes que queien, del que m'havien dit que per anar a alguns pisos havies de passar pel pis d'una altra gent. Hi vaig passar per davant dos cops al dia durant un any, però mai vaig gosar deixar l'autobús per fer-hi una visita. Una obra feta pensant en una utopia, que la manca de recursos econòmics -això em sona- va fer-la acabar en un bloc de pisos singular. Hi seguirem somiant.

dissabte, 2 d’agost de 2008

Cercant l'ombra

Quan camino per les minses i torturades voreres del poble, m'entristeixo. Hi ha tantes coses per millorar... només aquestes herbetes insurrectes que s'obren pas espotàniament en alguna esquerda massa profunda em fan pensar que la vida sempre acaba obrint-se pas. Però m'indigna profundament que mentres aquestes plantes troben el seu lloc a indrets prohibits, els espais verds amb més entitat -i antiguitat- s'estiguin extingint com l'elefant blanc.

dimecres, 23 de juliol de 2008

somnis


A tots ens passa, sovint, que somiem amb espais o situacions del nostre passat, que ja no existeixen com a tals però en algun moment van crear amplis lligams amb la nostra vida. Jo sovint somio amb l'escola de l'infància, o amb indrets on havia jugat que ara són blocs de pisos. Els passadissos llargs i les cases amb habitacions tancades que hom no recorda tenir també em són recurrents. N'hi ha que pensen que els somnis són premonitoris; d'altres, que són bocins del passat on hi tenim alguna cosa pendent de resoldre. En tot cas, el somni deixa tot sovint un regust d'estranya familiaritat que pot trigar dies a passar.

dilluns, 21 de juliol de 2008

beceroles

Una nit xafogosa, sense ni un bri d'aire, em porta fins a llargues hores donant a llum aquest bloc. L'endemà hi torno: ara ja és aquí i caldrà nodrir-lo i fer-lo créixer. No tinc cap interès a donar-li forma concreta, el bloc és una extensió d'un mateix on abocar tot allò que d'altre manera no saps donar. Si els deixes fer, creixen sols. Només has de ser-hi, quan et necessiten.

La versió de la infància

La versió original