dimarts, 6 de març de 2012

polsims

Ai, el meu polsim, què empolsegat està. Això és mal senyal, perquè vol dir que no estic gaire pel meu espai personal... tanta creativitat escampada en disseny de mobles per organitzar la casa, en blocs de feina i altres històries, que no em queda res pel meu raconet. Malament!

I a més, estic llegint dos llibres de Murakami seguits (amb una breu lectura de Durrell, el dels animals, entremig per no perdre el temps), la qual cosa no sé si afavorirà la meva integritat emocional... només em consola saber que no sóc la única que es desestabilitza amb les novel·les d'aquest senyor. La veritat és que després de Kafka a la platja em pensava que hauria de deixar de llegir per prescripció mèdica. Quan em van regalar 1Q84, me'l vaig agafar amb prudència, com un nou amor després d'un desengany. I vaig sobreviure. Bé. Ara en començo un altre, ja veurem...

dilluns, 24 d’octubre de 2011

existir

waw, ha passat un any des del darrer post. No és que no tingués coses a dir, passa que no tenia temps de dir-les. I fa ràbia, perquè discursos sencers creats a la dutxa, a la cuina o al coixí s'han esvaït com el fum.

Ara plou, amb força, com en l'últim dia que vaig entrar. M'adono que també em fa ràbia que el món estigui tan mal muntat, i em pregunto si la societat sabria canviar.

Com que plou tant, vaig a mirar la pluja. Això sempre ajuda.

dilluns, 11 d’octubre de 2010

Dies de pluja

' ' '   ' '' ' ' ' '  ' ' '   ' ' '   ' '' '
'    '' ' ' ' '' ' ' ' ''' ' '  '  ' ' '      '
 ''' '' '' ' '  ' ' ' '  ' ' ' ' '  '      ' ' 

diumenge, 11 de juliol de 2010

És temps de canviar

Que les coses han de canviar, és evident. Tothom en duu la boca plena, de canvis. Però al capdavall, ens llevem a la mateixa hora i fem les mateixes coses cada dia... on és l'esperança d'evolució? potser ja és un començar el fet de pensar-hi, de replantejar-se, de fer volar la imaginació cap al que voldríem tenir.

En aquesta societat desequilibradament patriarcal, on els drets de l'anomenat ciutadà no són més que una il·lusió, on la democràcia és un joc d'entreteniment per a adults i l'engany social és tan sublim com una llauna de cola, hem de començar a prendre decisions. No ens salvarà cap polític, ni cap president de multinacional. Cada persona ha de començar a fer els petits canvis a la seva vida i a la seva actitud. 

Comencem amb aquest documental que un amic va descobrir ja fa un temps. Recordar el que ja sabem sempre ajuda.




dissabte, 24 d’abril de 2010

Dol d'acàcies


Pena immensa. La notícia em va arribar ahir, en el transcurs d'un assaig. Em va sotragar i vaig haver de fer un gran esforç per a seguir endavant.
No hi ha prou paraules per expressar la indignació d'un poble, ni per transmetre la tristor que produeix el saber que els pocs arbres de veritat que queden, desapareixen sota l'embat de la maquinària. Que aquell petit pulmó verd que s'albirava des del turó d'en Serra ja no el veurem. Que aquella ombra generosa que traspuava energia ha estat destruïda com si es tractés de material altament perillós.

Jo no hi entenc, d'urbanisme, ni d'enginyeria fluvial. Només sé quins llocs m'agraden i em fan ser feliç perquè són com han de ser. Jo no hi entenc, de política. Només em sembla que a la vida hem de fer un esforç per entendre'ns entre tots i viure millor. I ara, encara entenc menys res de tot això.

No he suportat mai veure tallar un arbre: les destralades em fereixen el cor, puc sentir els crits muts de la fusta sàvia que, després de tants anys per formar-se i créixer és despullada de vida. Les fotografies de les soques tallades m'han fet avergonyir de viure en aquest poble i en aquest món bàrbar. No vull passar mai més per davant de l'arbreda. O del que en queda.




dissabte, 13 de març de 2010

Glaciació

24 hores han estat suficients per comprovar la fragilitat de la nostra societat, o si més no, de la xarxa en què es sustenta. Neva, deixem de tenir electricitat i la gent passa de viure amb comoditat, a viure com a indigents. En unes hores. No tenim recursos alternatius i això ens deixa en la indefensió total. No vull ni pensar què passaria si ens sobrevingués un desastre a gran escala.

diumenge, 28 de febrer de 2010

Pànic

Aquest curt em recorda la dimensió desconeguda. Sempre m'agradava mirar-ho, tot i que després me'n penedia.

Alma from Rodrigo Blaas on Vimeo.

La versió de la infància

La versió original